* Com es pot treure el millor de cadascú?

 

“Com es pot treure el millor de cadascú?” Aquesta era la pregunta que es plantejava al novè debat del cicle Què vol dir ser mestre avui?, celebrat el 28 de març a la Capella de la Immaculada de la Seu d’Urgell, al Centre Cultural les Monges, amb la participació de director de l’Escola Garbí Pere Vergés d’Esplugues de Llobregat, Jordi Carmona; de la mestra d’educació Infantil de l’Escola Fructuós Gelabert de Barcelona Núria Rodríguez; i de la mestra i psicopedagoga Pepita Ramèntol, de l’Institut Joan Brudieu de la Seu d’Urgell, membre del Grup de Mestres de l’Alt Urgell-Cerdanya. Reflexionant sobre com desvetllar el talent personal i atendre les necessitats educatives de cadascú dins d’una aula, on cada infant i adolescent és diferent, es va posar èmfasi en la conveniència que l’alumne se senti útil i valorat en el seu procés educatiu, amb capacitat de participar i triar en el seu disseny, i d’avaluar també per competències i no només pels coneixements adquirits.

Carmona va emmarcar el tema a través de les respostes que els seus alumnes de Primària i Secundària li havien donat. “Massa sovint la resposta només té una direcció: som els adults qui decidim com hem de treure el millor de cadascun dels nostres alumnes quan ells són els protagonistes del seu procés educatiu”, constata. Per això va demanar als seus alumnes com es pot treure el millor d’ells mateixos? Què necessiten del professorat? I quin entorn és el més adequat?

D’entre els aspectes que depenen d’un mateix,el director de l’Escola Garbí Pere Vergés remarca les següents paraules i expressions suggerides pels alumnes: “aprendre dels errors, autoestima i valoració d’un mateix, acceptació de la imatge personal, perseverança, l’esforç, metes (somnis, il·lusions), conèixer els propis punts febles, tolerància a la frustració, fortalesa enfront de les crítiques, suport mutu, no ser egoista, pensar en positiu, amistat, estima mútua”. Carmona fa notar que “els alumnes tenen interioritzats valors com l’esforç i la perseverança que tanta polseguera aixequen sovint al nostre debat educatiu” i per això advoca per “generar entorns i activitats que fomentin aquests hàbits”.

Pel que fa al que els alumnes consideren que l’escola i l’entorn els han d’oferir, en destaca: “reconeixement i valoració, activitats dinàmiques, suport davant de les dificultats, treball en equip, objectius clars, participació (decisions, activitats, objectius i metes), entorn proper (“familiar”), estima (“sentiments”), respecte”.

Les condicions que els alumnes troben “fonamentals” per donar el millor de si mateixos són “valoració, entorn proper i familiar i autoestima”. Per Carmona la valoració és “unfactor extern que han de garantir els educadors” i observa que “una valoració positiva va relacionada amb l’esforç i la perseverança”. Remarca que l’entorn proper i familiar “depèn d’un mateix i dels altres, ja que va estretament relacionat amb el clima de convivència del centre i el rol de participació i de l’aplicació del projecte de drets i deures”. Finalment, sosté que l’autoestima “és un factor que depèn d’un mateix, molt lligat a la valoració i l’entorn, que cal treballar i conrear”.

L’escola com un gran mercat

Carmona considera que el docent ha d’analitzar la classe per conèixer els seus alumnes i les seves necessitats, en base a un “reconeixement de la diversitat de l’aula com a factor clau”. Remarca que “si els alumnes se senten protagonistes, estimaran els aprenentatges”, però opina que “si es considera que el més important són els coneixements i les competències bàsiques, no es podrà avaluar per competències –no exclusivament les matèries, doncs- ni programar les intel·ligències múltiples, més enllà de la matemàtica i la lingüística que són les intel·ligències més desenvolupades”. El director de l’Escola Garbí Pere Vergés defensa que cal que els centres escolars desenvolupin les intel·ligències múltiples a través de les potencialitats dels alumnes en la plàstica, la dansa, el teatre, les emocions, etc.

“L’escola ha de ser un gran mercat que, quan el travesses, no et deixa indiferent”, exemplifica Carmona, que es pregunta “per què l’escola anul·la tant la creativitat?” i s’aferra “a les agrupacions tancades d’alumnes”. Per contra, insisteix en la necessitat de desenvolupar experiències de treball escolar reeixides com programar en el context de les intel·ligències múltiples; practicar el servei-aprenentatge; promoure la participació de l’alumnat als òrgans de govern de l’escola i la seva presa de decisions; el treball en grup i l’aprenentatge cooperatiu; l’educació de les emocions (el coneixement del jo i els altres); la participació de l’alumnat en la distribució del mobiliari de l’aula i la concepció de l’espai escolar, més enllà de les “aules clàssiques”.

L’escola desitjada

Carmona va cloure la seva intervenció assenyalant elements que els seus alumnes havien indicat de com els agradaria que fos la seva escola. Entre el llistat de desitjos hi ha: “Ens agradaria una escola on hi haguessin sofàs per seure; on els mestres no cridessin mai; que quan estiguem tristos ens alegressin amb activitats divertides; que ens ajudessin a tranquil·litzar-nos i relaxar-nos; que els professors juguessin amb nosaltres; on cadascú pogués triar la seva feina o projecte a fer; que hi haguessin molts concursos, no només per Sant Jordi; que hi haguessin animals o mascotes a les classes; que sortíssim abans per poder jugar; aprendre jugant; no només seguir el llibre, fer altres tipus d’activitats; triar matèries optatives; que hi hagués música per relaxar-nos; que ensenyin tècniques per estudiar; fer reforç i ampliació pels que tenen més dificultat; fer convivències cada trimestre; arreglar el que s’espatlla o es fa malbé; servei d’atenció al client, per quan hi ha problemes; treballar amb les TIC; aprendre en grup, amb canvis sovintejats del grup de treball…

Carmona sosté que els alumnes “no demanen la lluna, però demanen que els escoltem, que es tingui en compte la seva opinió, els seus sentiments, les seves necessitats” i que per fer-ho possible “només cal una mica de sentit comú i d’estima pels nostres alumnes i la nostra feina”.

En una intervenció molt vivencial, Núria Rodríguez va argumentar que “per a moltes criatures, l’escola és una segona oportunitat a la vida”, perquè “amb la vida acabada d’estrenar, hi ha molts infants que surten a jugar la partida de viure amb cartes molt dolentes”. En aquest sentit, destaca que “molts tenen la sort de trobar a l’escola la mirada amorosa, el respecte i la confiança que no troben enlloc més” i que “si més no, aquest hauria de ser un dels grans reptes de l’escola”, on “la vida és diversitat”.

Es pregunta “com la mestra o el mestre pot escoltar el batec de cada criatura?” i  admet que el docent “moltes tardes marxa a casa amb la insatisfacció per no haver arribat a …, no haver tingut prou espai per escoltar, per haver respost mecànicament a…. i no haver entès el que realment li estaven dient” determinats alumnes i que “al matí següent torna amb la llista interna de propòsits per a cadascun”. La psicopedagoga i mestra d’Infantil de l’Escola Fructuós Gelabert sosté que “l’èxit escolar i la intel·ligència no estan directament lligats” mentre que, per contra, “l’autoestima i l’èxit ho estan estretament”.

“Si em sento valorat, estimat, considerat, respectat…, tinc ganes de posar en joc el millor de mi, de provar, d’esforçar-me en allò que costa, d’actuar també amb respecte, confiança… És una taca d’oli que s’escampa…”, conclou.

Per la seva part, Pepita Ramèntol, del Grup de Mestres de l’Alt Urgell i Cerdanya de la FMRPC, a la llum del Compromís ètic del professorat, va destacar la importància de reconèixer amb normalitat la diversitat de l’alumnat. “Cadascú té la seva història, els seus orígens, les seves vivències, les seves qualitats, el seu caràcter… que el fa diferent, el fa únic. Cal conèixer-ho i acceptar-ho, i treballar per desenvolupar al màxim les potencialitats de cadascú com a base de l’acció tutorial”, afirma. Ramèntol destaca la necessitat de “crear un ambient on predominin la tranquil·litat i la calma, on es confiï en les potencialitats de cadascú, on es respectin els diferents ritmes d’aprenentatges, on es propiciïn la cooperació i la col·laboració”. Argumenta que això pasa també per “conrear els valors de l’esforç i la constància en l’alumnat, així com la consciència de responsabilitat i de construcció tant personals del propi aprenentatge com col·lectives, ja que aprenem dels altres i amb els altres”.